Claire Denis, estrangera a la pròpia terra

Eulàlia Iglesias

Cal aproximar-se a l’obra de Claire Denis (París, 1948), directora clau del cinema contemporani que tanmateix amb prou feines ha aconseguit fer-se un forat a les cartelleres del nostre país, sense voler revelar-ne del tot el misteri. D’ençà el seu debut al llargmetratge amb Chocolat (1998), Denis ha elaborat una filmografia marcada per la sensació d’estranyesa. Tot i que va néixer a França, la protagonista de la retrospectiva del Festival de Cinema d’Autor d’enguany va créixer a l’Àfrica negra. Potser aquesta circumstància vital fa que els personatges de les seves pel·lícules comparteixin, per sobre de qualsevol altra característica, el sentiment de no acabar mai de pertànyer al lloc on viuen. Aquest pòsit de no pertinença amara els seus films postcolonials, des de Chocolat, on la dona blanca reprimeix el seu desig pel criat negre sabent que pertanyen a mons incompatibles, fins a Una mujer en África (2009), l’únic títol estrenat comercialment aquí, on Isabelle Huppert lluita per mantenir la seva plantació en un país en caos on la civilització blanca ja és material caducat. Europa, tanmateix, no apareix com un territori més acollidor. En títols com S’en fout la mort (1990) o J’ai pas sommeil (1994), Denis retrata una França on els habitants d’origen estranger esdevenen ciutadans invisibles obligats a moure’s en els circuits marginals o subterranis.

Aquests personatges viuen la seva alteritat amb el mateix distanciament amb què la directora els retrata. Denis sol optar per una narrativa indirecta, fragmentada i fins i tot elusiva. En les seves pel·lícules, els cossos són més eloqüents que les paraules, i els personatges s’expliquen sobretot a través de les mirades, els moviments i els gestos. D’aquí la importància que hi tenen la música i els balls com a moduladors dels sentiments no articulats en diàlegs, com també succeeix en l’obra de Jim Jarmusch o Wim Wenders, realitzadors per a qui va ser ajudant de direcció. Des de Nénette et Boni (1996),  Denis treballa en estreta col·laboració amb els britànics Tindersticks. Les melodies plujoses i nocturnes de la banda mariden a la perfecció amb el to del seu cinema, però també amb les estructures dels films, més properes al jazz que a la narrativa convencional. A més, temes de Beach Boys, The Commodores, o fins i tot dels italians Corona il·luminen els escassos moments en què, com un parèntesi en les seves vides hermètiques, els personatges es deixen anar o s’abandonen a la felicitat.

Les pel·lícules de Denis són, en definitiva, tremendament físiques fins al punt que de vegades sembla que puguis acaronar la pell dels personatges, sentir el tremolor de la seva carn. Títols com Beau Travail (1999) o L’intrus (2004) graviten al voltant dels cossos dels seus protagonistes masculins. Tot i la sufocadora càrrega homoeròtica del primer, on un sergent de la Legió Estrangera queda profundament trasbalsat per l’arribada d’un nou recluta, Denis s’allunya de la tradicional mirada masculina sobre l’objecte del desig. La seva càmera es mostra més interessada en observar els rituals i reaccions d’un univers tancat i hegemònic. La corporeïtat que cobren certes emocions al seu cinema es radicalitza encara més a L’intrus, on el sentiment d’estrangeria batega en el protagonista amb el cor d’altri, i, sobretot, a la pertorbadora Trouble Every Day (2001), on el desig carnal desemboca, en tota la seva literalitat, en una fam devoradora. No cal revelar el misteri del cinema de Claire Denis. N’hi ha prou amb abandonar-s’hi amb tots els sentits sense por de sentir-s’hi un estrany.