RECOMANACIONS DEL DIA: DIUMENGE 29

Tercer dia de festival, i diumenge i ha sortit el sol! Ens queden mil coses de les que parlar però us hem de recomanar de què van les pel·lis del dia. Avui és un dels dies grans: l’esperit de Jacques Demy (visca!) es reencarna en Les bien-aimés, la pel·lícula de Christophe Honoré amb Catherine Deneuve, la seva filla -a la vida real i en la ficció- Chiara Mastroianni, Louis Garrel, Ludivine Sagnier i un insospitat Milos Forman. Amb tant talent junt -l’ADN no enganya- ha de sortir una cosa brillant. Prepareu-vos per cantar. Si us va agradar Les chansons d’amour o Dans Paris, és la vostra pel·lícula: si no, us esteu perdent a uns dels directors més personals d’ara mateix: Les bien-aimés és encara millor que les anteriors. Si sou dels de “ja no es fa cinema com els d’abans”, ja hauríeu de tenir l’entrada. O potser és que no esteu enamorats?

Sense moure’ns de França, el passi únic i preestrena de L’Apollonide: Bertrand Bonello és aquí el mestre dels bordells de luxe, però veurem que no tot és tant maco com sembla. Sempre ha comptat amb repartiments de luxe (a De la guerre amb Mathieu Amalric, Asia Argento i el fill de Depardieu; a Tiresia, el guapo/estrany Laurent Lucas -recordeu Harry, un amigo que os quiere- transvestit al final de la pel·li), però aquí s’envolta de guapíssimes meuques de tota mena, molta carn a la vista i voyeurs, i un fantàstic Louis-Do de Lencquesaing (com ens va emocionar a El padre de mis hijos!). Intentarem vestir-nos de manera adient.

També estrenem la primera pel·lícula de parla portuguesa de les dues que tindrem aquest any, O abismo prateado del brasiler Karim Aïnouz, el drama d’una dona que es veu inexplicablement abandonada pel seu marit. I dóna voltes per la ciutat, i voltes, i voltes, buscant-lo, intentant esbrinar el per què de les coses. Rio de Janerio no sembla un lloc fàcil per deambular. I no tot té resposta. Maniac de Michael Sembello i una trobada casual la tornaran a la realitat. És magnífica.

El alma de las moscas és la nostra primera aposta del cinema de guerrilla (ja parlarem de Donoma): Jonathan Cenzual va arribar ahir a Barcelona per presentar-la, i explicar com es fa una pel·lícula amb familiars i amics, amb quatre duros i moltes ganes d’explicar coses. Només us direm que les situacions surrealistes al paisatge més surrealista (la meseta manxega ho és, no?) han de portar alguna cosa bona. El cinema espanyol no és tot David Trueba!

I estem enamorats de Jonathan Caouette: havíeu d’haver vist Tarnation, la sensació més forta en una sala de cinema de la última dècada, el buidat més gran d’una persona exposada a una càmera, però si no ho heu fet, no us preocupeu: ara arriba Walk Away Renee, el seu redux particular, que s’estrena a França el dimecres dia 2 (s’estrena! I Cahiers du Cinema li dedica un extensíssim article), per emocionar-nos amb una mare desquiciada, un protagonista hiperactiu, moltes pastilles heavies pel mig i un cert look de “carretera i manta” (què és com dir road movie a la catalana). És únic. I la podeu veure abans que els francesos: hem de dir res més?

I per acabar, què millor que els bojos grecs, el país en la frontera de l’euro, el bressol de la humanitat…? Amb una pel·lícula boja, inexplicable, inenarrable. Heu vist Canino? Era el coguionista de Giorgos Lanthimos. Ja heu vist Alps? Així, ja sabeu de què parlem. Només us direm que el press kit de L (com la que et posen quan fas pràctiques de conducció) de Babis Makridis és una successió de textos sobre cotxes, la lletra de la cançó Drive de The Cars i una llista de famosos morts en accidents d’ídem… Fan alguna cosa amb el tràfic de mel, sembla ser. Surrealisme a la grega.

Sis paràgrafs. Decidiu si heu de fer un esforç o us quedeu al sofà. Això no té marxa enrere.